Què fem amb els pobres? Era la pregunta que ahir es feia l’Església. Què fem amb les persones en perill d’exclusió social? És la pregunta que avui es fa l’Església. L’Estat del Benestar és una demanda social que, amb aquestes paraules, fa temps l’Església ha fet pròpia de tal manera que ja forma part de la seva Doctrina Social.La qüestió, a hores d’ara, no se situa en debatre el si o el no de l’Estat del Benestar. La veritable qüestió és: Quina dimensió donem a l’Estat del Benestar. I aquest és, ara per ara, l’element clau sobre el que ha de girar el debat.

Els experts en aquestes qüestions ens aporten dues dades rellevants. Primera, la despesa social està molt allunyada del que, tècnicament, es denomina “la mitjana europea”. Segona, el diferencial entre nosaltres i la resta de països europeus, on suposadament ens hem de situar, pràcticament no ha variat en els darrers anys. És a dir: som menys solidaris i no hem millorat gaire en els darrers anys.

Parece que la humanidad no sea capaz de romper el círculo vicioso según el cual para ganar un derecho humano antes deba morir mucha gente. Los que trabajan en el ámbito de la inmigración han pedido, una y otra vez, que haya una regulación que respete los derechos humanos de los inmigrantes ilegales.

Más aún.

Se ha pedido que se arbitren fórmulas para evitar que haya inmigración ilegal

Las peticiones han caído en saco roto.

Ha tenido que repetirse la tragedia de Lampedusa, y el inacabable recuento de muertos, para que la autoridad competente haya caído en la cuenta de que no puede seguir mirando en otra dirección cada vez que hay una tragedia de estas características. Tragedia que se suma a las que se viven en el estrecho de Gibraltar o en el intento de llegar a Canarias desde hace demasiados años.

La propuesta cristiana, escrita en el capítulo 25 del libro de Mateo, en el Nuevo Testamento, nos aporta una guía práctica de cómo debemos actuar. Este texto evangélico nos cuenta que debemos ocuparnos de los menos favorecidos de nuestra sociedad. Es una invitación a tomar la iniciativa y a hacerlo antes de que no haya remedio.

La discriminación positiva a favor de los colectivos menos favorecidos de nuestra sociedad debería ser una reivindicación que volviera a ponerse sobre la mesa. Hay que volver a poner en la agenda política la defensa de los menos favorecidos, los colectivos que viven en el margen.

Estamos en un tiempo de crisis y esta crisis es tan profunda que demasiada gente apenas tiene energías para salvarse a sí misma de la desgracia que está cayendo sobre todos nosotros.

Pero, gracias a Dios, no todos estamos en esta circunstancia como tampoco lo están aquellos que ocupan puestos de poder desde donde pueden tomar decisiones para evitar desgracias como éstas.

Romper este círculo vicioso del que se hablaba al inicio del artículo, debe ser una de las tareas que nos impongamos a nosotros mismos y que demandamos a las personas en las que depositamos nuestra confianza para gobernarnos.

Y si nos demuestran que no son dignos de esta confianza habrá que preguntarse si debemos seguir votándoles en las próximas elecciones.

¿Cuál es nuestra identidad como protestantes a principios del Siglo XXI en la vieja Europa?identidad

¿Cuál es la identidad protestante cuando pronto hará 500 años del inicio de la Reforma Protestante?

Estas dos preguntas piden una serena, reposada y amplia reflexión que, si queremos que sea lo que debe ser, tiene que ser, necesariamente, una reflexión ampliamente compartida.

Con todo, creo que antes de preguntarnos sobre nuestra identidad debemos preguntarnos si queremos tener identidad.

Los libros nos cuentan que antes la identidad estaba relacionada a una lengua, a un territorio y a una religión.

La noticia nos sorprendió doblemente a todos nosotros. La renuncia del Papa a continuar en su pontificado nos sorprendió por inesperada y por la novedad del evento.
No estamos acostumbrados a este tipo de decisiones.
Suele ser recomendable que cuando asumes alguna responsabilidad, más o menos pública, trates de acercarte a alguien que ya ha pasado por esta experiencia para recibir sus sabios consejos.
Con el paso del tiempo la mayoría de lo que te han dicho se desdibuja en tu memoria pero lo que nunca deberíamos olvidar es aquel sabio consejo que dice que más importante que saber llegar es saber salir.
No sé si yo sabré aplicarme este sabio consejo cuando llegue el momento. Lo que sí puedo constatar es que el Papa actual sí lo ha aplicado.
Pocos recordarán, dentro de unos años, cómo llegó a ser Papa. Los más estudiosos mantendrán viva la memoria de lo que consideren más importante de esta etapa de la Iglesia Católica. Lo cierto es que todo el mundo lo recordará como el primer Papa del siglo XXI que supo escoger el momento oportuno para dejar su guía y volver a casa.
Y ahora ¿qué?

No le corresponde a un protestante decir qué debe hacer la Iglesia Católica ni en el supuesto, que no es el caso, que nos preguntaran nuestra opinión.
Entonces, ¿qué podemos decir?
Casi nada, por no decir que lo mejor, y lo que nos corresponde, es no decir nada.
Lo que tenemos que hacer es orar por la Iglesia Católica porque, como cristianos y cristianas que somos, lo que pretendemos no es que encuentren su camino, sino que encuentren el camino que Dios quiere para ellos.

 Mt 7:24-29.- "... tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s'assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s'assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s'esfondrà, i la seva ruïna fou total. Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, la multitud va quedar impressionada pel seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat i no com els mestres de la Llei".

Es coneix d'història d'un constructor que treballava per compte d'un altre amb molt anys sobre la seva esquena i que havia planificat la seva jubilació. Un dia va trobar al seu cap i li va expressar el seu desig de deixar la feina per gaudir una mica de la vida amb la seva esposa i la seva família, possiblement trobaria a faltar el sucós sou que cada mes obtenia, però la decisió estava feta.

El seu cap va lamentar la seva decisió, perdia un bon col•laborador, per no hi havia res a fer. No obstant el cap li va demanar un últim favor, li va demanar si podia fer-se càrrec d'una darrera construcció, li va demanar construís una nova casa com un favor personal.

El constructor va accedir però de mala gana, ja havia fet plans pels següents dies, però no podia dir que no. Va començar l'obra, però es veia d'un hora lluny que no hi posava el cor, utilitzava material de no molt bona qualitat, i la feina no era millor, era una desafortunada manera de finalitzar la seva carrera, però estava tan esgotat!

Quan va finalitzar la feina i el seu cap va anar a inspeccionar la feina, va treure unes claus de la porta principal i li va dir ¡Aquesta es la teva casa! És el meu regal per a tu.

¡Quin drama! ¡quina llàstima! Si hagués sabut que estava construint la seva pròpia casa la hagués fet de forma totalment diferent, ara haurà de viure en aquesta casa malgrat els defectes i pobres materials.

 

Aquesta història ens ensenya una lliçó: De vegades construïm també nostra vida de forma totalment distreta, reaccionem quan hauríem d'actuar disposats a fer el millor, no posem allò que hauríem de posar, i quan ens donem compte ens trobem allotjats a la llar que hem construït, si ho haguéssim sabut ho haguéssim fet d'un altra manera. Pensem en aquest constructor, en la seva casa, cada dia posem un clau, aixequem una paret o construïm un mur, edifiquem amb saviesa.

Però si la construcció és important degut a que el que construïm ens ho trobarem un dia o un altre, imagineu-vos els fonaments, per això el Senyor ens recomana construir sòlids fonaments perquè la casa no caigui.

L'escriptura que hem llegit, ens parla de fer els fonaments sobre la roca, això és fàcil d'entendre, penso que ningú amb una mica de seny faria els fonaments sobre la sorra, la casa no tindria consistència i qualsevol bufada del vent la enderrocaria.

 

Però malauradament quan passem al terreny de les bases en les qual assentem la nostra vida, la casa no deixa de ser una il•lustració de la nostra vida, no tenim tanta cura, veiem persones dignes que no fan cas d'aquest savis consells, es pensen que sempre tindran tems per canviar i de sobte, ve la pluja,el vent, la pedregada i tot s'ensorra; un exemple clar del que diem ho tenim amb el que està passant avui dia en el terreny de l'economia. Tothom pensava que l'alegria econòmica en la que vivíem, duraria per sempre, per no, de sobte, tot s' enfonsa i ja no hi ha remei, ara tot son plors.

Des del punt de vista de les nostres vides, passa quelcom semblant,no ens preocupen de res, tot si val, però de sobte ens donem compte que era un somni i que la realitat és un altra. Per això l'escriptura, ens recomana edificar sobre la roca i evidentment no parla d'una casa, parla de la nostra vida metafòricament.

 

El salmista ho tenia clar:

 18:2 El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu,

 62:1 Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell depèn la meva salvació. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré!

 62:7 En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu.

Si vols doncs construir be, construir per tu, per edificar la teva vida, has de confiar en Déu. El salmista, l'identifica en termes com: roca meva, la meva salvació, el meu refugi, el meu baluard, i a les hores respira fons i es diu: "no trontollaré".

 

Finalment només em resta dir que: La Roca es el Crist, això ho diu l'apòstol Pau.

 1Co10:4 4 "...tots van beure la mateixa beguda espiritual, perquè bevien de la roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist".

Edifica sobre Jesucrist. Ell ja ha posat el fonaments – s'hi ha posat Ell mateix-, ha perdonat el nostres pecats, ha pagat el preu. Ara confia en Ell.

Joomla templates by a4joomla