 Mt 3:1-2.- Per aquells dies es presentà Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: "Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop."

És impressionant els matisos que trobem quan llegim la Bíblia i especialment importants quan l'hem de compartir-los amb els demés.

Aquest petit paràgraf que encapçalem aquesta secció, ens parla del precursor que Déu va enviar per anunciar la vinguda del seu fill Jesucrist . El seu nom fou Joan, i feia parar l'atenció de la gent tot explicant que el Regne del Cel era a prop. A les hores afegia el consell "Convertiu-vos".

Si volguéssim fer el mateix avui dia i de la mateixa manera seria difícil que ens entenguessin, perquè avui ningú espera cap Regne del Cel, i l'expressió 'Convertiu-vos' pels nostres contemporanis, no té massa sentit.

Doncs be, per això deia de la importància del matisos. He estat llegint diverses traduccions i no és que diguin res diferent, però si que canvia la manera de dir-ho. No és el mateix llegir una Bíblia traduïda l'any 1909, o mes antiga, que una amb llenguatge comú, així com traduccions en altres llengües.

Mirant de fer aquest passatge més entenedor per els qui em llegiu, vaig trobar la versió francesa que deia "Canvieu d'actitud, doncs el Regne del Cel és a prop". Vet aquí la clau.

Altres paraules emprades en aquest mateix text diuen: "Penediu-vos", "feu penitència", però cap d'ells li fa honor, així que aquí, ara tractarem d'explicar què vol dir canviar d'actitud.

La veritat és que poques persones reneguen de Déu obertament, quasi be tothom se'n guarda de renunciar al concepte "Déu", -pel que pugui ser-. El mateix què passa en quan el bateig de infants, o fer cerimònia religiosa pels morts. Els qui son capaços de dir no creuen en Déu, però....per si de cas.

Només ho afirmen alguns filòsofs o intel•lectuals que fan d'aquest tema bandera, però ni tan sols aquests. Recordeu un anunci que van posar als autobusos de Londres i d' altres ciutats l'any 2011, que deia: "Probablement Déu no existeix, gaudeix de la vida"? (probablement... Ni les pròpies campanyes directes s'ho creien totalment!).

Però anem al quid: Què significa, què vol dir quan Joan diu al poble: "Canvieu d'actitud"?

Primer: Hi ha una realitat irrefutable, -li podem dir com vulguem-, però en el fons del cor de tots els homes, -si vols en un raconet molt petit-, existeix la realitat de Déu. Dons be, Joan Baptista els parlava directament a aquest raconet de la consciència que tots hi tenim a Déu, i els hi deia: "Canvieu la vostra actitud envers Déu". ¿Per què?

 

Perquè por haver-hi una actitud hipòcrita de la realitat de Déu, molts religiosos la tenen. Son aquells que diuen una cosa i fan un altre. Quantes persones que avui se'n diuen cristianes practiquen una ètica que és a les antípodes del que Jesús va predicar. Jesús deia als fariseus. ¡Hipòcrites!

Hi ha una actitud política i social correcte o incorrecte respecte la vida. Filtrada aquesta actitud per el tamís del Evangelis, tant l'actitud política com la social surten malparades.

D'exemple, el que ens trobem cada dia: Tothom sap els problemes que tenim al nostre país, se'n parla també molt de com sortir-nos, però ningú troba el camí, grans retallades, polítiques d'estalvi, etc. Evidentment jo no soc ningú per donar una solució política, econòmica o social, però estic ben segur que per trobar la sortida faria falta un canvi d'actitud, es a dir, ser conscients de la magnitud del problema i posar cadascú el seu granet de sorra. El polítics, empresaris, banquers que fossin una mica mes honestos, he dit una mica. Us imagineu que tants fessin un petit gir a la seva ètica? Els obrers, funcionaris, professionals, veiéssim el treball com una benedicció i no com un mal necessari. Per exemple, el dia del treballador, en lloc de fer festa, treballéssim gratuïtament. Un canvi d'actitud és el que ha de menester aquest país! Son exemples.

Ara, per arribar a experimentar Déu també és precís un canvi, un canvi d'actitud i...

Només pot haver una actitud correcte: És aquella que es disposa a acceptar el que l'apòstol Joan ens diu en el seu Evangeli:

 

"Aquell qui és la llum veritable, la que il•lumina tots els homes, arribà al món. Però, encara que era al món i l'havia creat, el món no el va reconèixer. Havia vingut a la seva pròpia llar i els seus no l'acolliren. Però a tots els qui l'acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu. I aquests no ho són per naixement natural o pel desig humà, sinó que són nascuts de Déu.

L'apòstol Joan ens ensenya amb aquest escrit que reconèixer Jesucrist com Déu fet Home, és el principi del canvi d'actitud, canvi que ens fa esdevenir fills de Déu, -no per naixement o adscripció a cap sistema de pensament -si no per designi Diví.

Per que aixó es faci realitat es necessari un canvi d'actitud, cal passar, d'un no absolut, a una petita possibilitat, d'una petita possibilitat a acollir a Jesús dins de na nostra vida, a creure en el nom de Jesús com Salvador y Senyor...i mica a mica anirem experimentant la seva Presència, però tot comença amb... un potser, amb...una tal vegada... un canvi d'actitud.

En Joan Baptista tancava la seva crida amb una realitat, deia: "el Regne del Cel és a prop."

I si fa dos mil anys el regne del cel era a prop, imagineu-vos ara, deu estar a tocar!

És l'hora d'explicar clarament i amb l'empenta que calgui, que Jesús Natzaret, el mateix Jesús que va ser crucificat en una creu al Calvari, que va morir per nosaltres i que al tercer dia va ressuscitar, tal i com ho va prometre, tornarà a jutjar vius i morts.

 

Això ho testifiquen els mateixos apòstols quan després d'haver ressuscitat i donat instruccions, va pujar al cel en un núvol –i el relat segueix així :

Havent dit això fou alçat davant dels seus ulls fins que un núvol l'ocultà de la seva vista

I mentre estaven atentament mirant al cel, es van posar al seu costat dos homes amb vestits blanc que els digueren: "Homes de Galilea, què feu parats mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l'heu vist que pujava cap al cel."

Sí, el Regne del Cel és a prop. Canviem doncs d'actitud davant Déu, no és precís un canvi total, només considera'l. Ell farà la resta.

El sábado día 20 de Septiembre ha sido una fecha histórica. Más de 300 pastores y dirigentes evangélicos se han reunido en Barcelona, convocados por el Festival de la Esperanza, en un Culto de Pacto.

Los reunidos han querido manifestar su compromiso de trabajar para extender un mensaje de Esperanza a nuestra sociedad y a hacerlo desde la fe cristiana.

Hoy, cuando tanta y tanta gente ha perdido la esperanza, hay que volver a recordar que hay una Esperanza Permanente y que esta Esperanza Permanente está en Jesús.

Vivir la fe cristiana, volver a la fe cristiana, invitar a otros a vivir la fe cristiana. Este es el triple propósito del Festival de la Esperanza.

Este Festival nace con una primera iniciativa: apoyar la campaña "Cajas de la Navidad". Esta campaña tiene como propósito llevar una caja de zapatos llena de esperanza y de regalos para que miles y miles de niños y niñas de todo el mundo esta Navidad no se queden con las manos vacías.

Hablar de la fe cristiana también es hablar de solidaridad y este ha sido el primer paso que se ha dado en esta dirección.

Una buena manera de concretar la Esperanza Cristiana es hacerla llegar a los más pequeños. No conoceremos nunca los niños y niñas que recibirán nuestras cajas de zapatos esta próxima Navidad pero no necesitamos conocerlos para hacerles llegar el calor de nuestro corazón.

El cicle electoral ha començat. Les primeres votacions ens obliguen a una acció responsable: A qui votaré? És la pregunta obligada. Però el que jo els proposo és una pregunta més compromesa encara: A qui votaré des de la perspectiva de la meva fe?

La fe és una experiència transformadora de la vida humana i com experiència transformadora podem afirmar que és una experiència central a la vida de cada persona.

La fe és una experiència que abasta la totalitat de l'ésser humà i dins d'aquesta totalitat hem d'incloure la nostra decisió de vot.

Ens hem de deixar influir per la nostra ideologia? Ens podem preguntar. La resposta és obvia: sens dubte. Però la ideologia ha d'estar matisada per la nostra experiència de fe per no caure en el parany de contradir-nos a nosaltres mateixos i per no caure en la temptació que la nostra sigui una fe de diumenges.

Ara més que mai tenim més opcions polítiques.

Ara més que mai tenim la temptació de quedar-nos a casa defraudats per tanta corrupció i prepotència.

Votar o no votar és una primera decisió.

Escollir a qui votar és la segona decisió que hem de prendre.

Però abans de prendre aquestes dues decisions hem de fer un exercici des de la fe: qui afavoreixo i qui perjudico amb el meu vot?

Estic defensant, amb el meu vot, el que els diumenges es predica des del púlpit de la meva Comunitat local?

Potser hi ha qui pugui pensar que és una pregunta impertinent, innecessària o, fins i tot, imprudent.

Cadascú està en la seva llibertat de pensar el que cregui que hagi de pensar.

Jo soc dels qui recomana que cada creient es faci aquesta pregunta abans de plantejar-se si ha d'anar a votar o a qui ha de votar.

De la mano del profesor Pablo de Diego la Universidad Nacional a Distancia (UNED) ha organizado un curso sobre protestantismo que habrá que repetir cuantas veces sea necesario. Ni que decir el acierto de la decisión -desde nuestro punto de vista-. Una iniciativa de estas características no sólo hay que aplaudirla, sino que hay que difundirla tanto como nos sea posible.

Que la Universidad se ocupe académicamente los protestantes es todo un acierto y, desgraciadamente, es todavía una novedad que reclama ser noticia.

La buena noticia sería que fuera tan habitual una situación como ésta que no hubiera que hacer noticia.

Aún no estamos en ese punto de nuestra historia.

El acierto de estas iniciativas se doble.

Por un lado, da la oportunidad de conocer de primera mano la realidad histórica y la fuerza del presente de la segunda confesión religiosa del país.

Por otro lado, abre un espacio de diálogo, de conocimiento y de intercambio entre los diferentes ponentes que ayuda a que la causa del protestantismo adelante.

La creciente desafección del liderazgo más concienciado de la comunidad protestante hacia nuestra democracia, que es incapaz de dar la respuesta esperada, es cada vez más creciente.

Esta democracia es el sistema político donde las mayorías consiguen lo que quieren demostrando una sensibilidad escasa, para ser generosos, con las minorías -por significativas que éstas sean-.

Es la democracia de los vencedores.

No les preocupa las razones porque tienen la fuerza para imponerse.

Esta manera de entender la democracia no es demócrata.

La democracia no consiste sólo en obtener la mayoría, sino en llenarse de razones que den legitimidad a las mayorías.

Nuestra sociedad hasta ahora no ha sabido poner en valor ni la historia del protestantismo de este país ni tampoco lo ha vivido como parte de su propia historia.

La historia de los protestantes ha sido esto: la de los protestantes.

Como si los protestantes no fuéramos parte de este país, sino de un país imaginario en el que se nos ha querido recluir.

Y en este reparto de culpas la Universidad ha contribuido muy poco a enderezar las cosas. Son aquellos que se ponen a sí mismos la etiqueta de "pensadores" a quienes les corresponde ir más allá de la propia circunstancia para orientarse y para orientarnos en el futuro.

Por esta razón es una muy buena noticia que la Universidad haya iniciado este nuevo camino. Un camino lleno de obstáculos porque los prescriptores del país aún no se han dado cuenta de que la aportación protestante es un enriquecimiento que hasta ahora nos hemos perdido.

Con todo, yo soy de los que sigo teniendo fe en nuestra democracia, en nuestra universidad y en nuestros universitarios.

El tiempo demostrará quien tenía razón.

Cáritas acaba de publicar un estudio según el cual España es el segundo de Europa en pobreza infantil. Evidentemente hay quien quisiera amordazar ésta y otras voces que ponen el dedo en la llaga.

Por este motivo ahora es cuando hay que mostrar nuestra solidaridad con Cáritas.

La valentía de Cáritas de decir las cosas tal como son, y de decirlo desde su plataforma, ha permitido amplificar el drama de la pobreza que se está viviendo.

En este país hay debates que siempre se quieren ahogar. La necesidad de ayudar a las familias a educar a sus hijos, la libertad religiosa, la pobreza y otros son debates que, en el supuesto que se abran, se hacen con la boca pequeña y terminan sin cambios sustanciales que modifiquen la situación actual.

Pero la realidad es terca y acaba imponiéndose.

Es el caso de la pobreza.

No podemos ocultar el incremento de la pobreza extrema y de la pobreza relativa de los últimos años.

Incluso la propia Unión Europea ha denunciado esta situación.

La denuncia de Cáritas, y de todas las otras ONGs de Acción Social que lo han hecho y que lo seguirán haciendo, no debe caer en saco roto. Debe contribuir a incrementar la conciencia social.

Difundir el dolor que generan estas situaciones es una buena manera de contribuir a incrementar nuestra conciencia social.

Joomla templates by a4joomla