El hombre de forma consiente o inconsciente se hace estas  preguntas: ¿Por qué estoy aquí? ¿De dónde vengo? ¿Hacia donde voy?. Existe varias especulaciones como respuestas, pero la mejor es la  revelación. Si yo tuviera en mis manos un invento que nunca habías visto jamás, tú no tendrías la menor idea del propósito de su creación. La única manera cierta de saber su propósito sería de preguntarle al inventor, la persona que lo creó, o leer el manual del usuario. Lo mismo pasa con la vida.  La Biblia es el manual del usuario de la vida y tu Creador es Dios.  La única manera de conocer los siete propósitos de Dios para nuestras vidas es si empiezas a conocerle más y más, deseo  compartir mi experiencia de crecimiento espiritual  y transmitir de alguna manera lo que el Espíritu Santo está obrando en mi vida a través del estudio de los siete propósitos. No pretendo que esto sea un manual  sino una guía para que cada uno llegue a tener un encuentro personal con nuestro Creador  Espero que decidas comenzar este viaje hoy.

HEREDEROS.-  Ser herederos es la consecuencia de haber sido reconocidos hijos de Dios, “Porque todos los que son guiados por el Espíritu de Dios, estos son hijos de Dios”(Ro.8-14) . Pero para participar de la herencia hay una cláusula (Ro.8-17)“Y si hijos, también herederos; herederos de Dios y coherederos con Cristo, si es que padecemos juntamente con él, para que juntamente con él seamos glorificados. Por que esta condición, es que no vasta el simple hecho de ser hijos, ya creí en Cristo, etc, y es suficiente  para participar de la herencia. Explicaré por que hay condiciones Dios sabe quienes son sus hijos, pero hay una cosa importante que el corazón es engañoso y perverso más que todas las cosas, entonces Dios nos deja en esta cláusula de su herencia y nos dice, que si realmente somos hijos vas a estar dispuesto a padecer con Cristo, vas aguantar la persecución, la burla de tus amigos, tu familia, tus compañeros etc., por que esta es la única condición para recibir la herencia.

 


Sucede que en esta vida caminamos sin ver las bendiciones que Dios tiene para cada uno de nosotros, por eso el Apóstol Pablo en su Carta a los Efesios 1.15-18, hace la siguiente oración: “1:15 Por esta causa también yo, habiendo oído de vuestra fe en el Señor Jesús, y de vuestro amor para con todos los santos, 1:16 no ceso de dar gracias por vosotros, haciendo memoria de vosotros en mis oraciones, 1:17 para que el Dios de nuestro Señor Jesucristo, el Padre de gloria, os dé espíritu de sabiduría y de revelación en el conocimiento de él, 1:18 alumbrando los ojos de vuestro entendimiento, para que sepáis cuál es la esperanza a que él os ha llamado, y cuáles las riquezas de la gloria de su herencia en los santos,”. En otras palabras no todo los cristianos tenemos la luz suficiente para poder ver con los ojos espirituales la riqueza en el mundo que no se ve y tenemos como única realidad lo que se ve que es temporal, Me dirás que la herencia es eterna pero en el Salmo 23 encontramos que la herencia ya la podemos disfrutar en esta vida y también en la vida eterna  23:6   Ciertamente el bien y la misericordia me seguirán todos los días de mi vida, Y en la casa de Jehová moraré por largos días. En consecuencia debemos comprender que el bien y la misericordia deben acompañarnos para ser merecedores de heredar bendición, Veamos  (1 Pedro 3.8-10) 3:8 Finalmente, sed todos de un mismo sentir, compasivos, amándoos fraternalmente, misericordiosos, amigables; 3:9 no devolviendo mal por mal, ni maldición por maldición, sino por el contrario, bendiciendo, sabiendo que fuisteis llamados para que heredaseis bendición. 3:10 Porque: El que quiere amar la vida Y ver días buenos,  Refrene su lengua de mal, Y sus labios no hablen engaño; , sabiendo que del señor recibiréis la recompensa de la herencia por que a Cristo el señor servís (Col. 3.24). Finalmente veremos las características de la herencia que Cristo nos promete. (1 Pedro 1. 3-4) 1:3 Bendito el Dios y Padre de nuestro Señor Jesucristo, que según su grande misericordia nos hizo renacer para una esperanza viva, por la resurrección de Jesucristo de los muertos, 1:4 para una herencia incorruptible, incontaminada e inmarcesible, reservada en los cielos para vosotros,: Describiendo cada una de ellas tenemos: Incorruptible, que no se puede corromper pudrir. Incontaminada, sin mancha sin contaminar. Inmarcesible, sin que se desvanezca o nunca desaparecerá, reservada en el cielo para vosotros guardada con la seguridad de que nadie la pueda tocar.


CONCLUSION.- Para disfrutar de la herencia, necesitamos el alumbramiento del Espíritu en nuestras vidas, por medio  de la oración y la lectura de la palabra de Dios y comprendiendo que el bien y la misericordia deben ser nuestros compañeros inseparables durante el resto de nuestra vida cristiana.  Amen

El péndulo de la historia amenaza con volver. Al menos eso es lo que se desprende del programa emitido por la Primera Cadena de TVE "59 segundos", presentado por María Casado, en el cual se suponía que se iba a tratar de la posible futura ley de Libertad Religiosa. Al mismo fueron invitados a participar los representantes de las confesiones de notorio arraigo (Judíos, Musulmanes y Protestantes), los representantes de la Iglesia Católica y representantes de organizaciones de la sociedad civil.
En realidad el debate fue prácticamente un largo monólogo del señor Francisco Delgado, presidente de una organización llamada "Europa Laica". Los demás participantes trataron, con más aciertos (Mariano Blázquez, representante de la Comunidad Protestante) unos que otros y con algunos desafortunados desaciertos, de posicionarse sobre la cuestión que les convocaba.
Claro que la tarea no resultaba nada fácil dado que todas las preguntas iban dirigidas en primer lugar al representante del laicismo, que no de la sociedad laica. Y, por si no hubiéramos tenido suficiente, se añadieron dos participaciones grabadas del Presidente de la Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores.

En definitiva, en un espacio en el que se suponía que los representantes de las minorías religiosas, y de la Iglesia mayoritaria, iban a presentar sus respectivas posiciones sobre la futura ley de Libertad Religiosa se dio el protagonismo a los no religiosos y se centró el debate sobre la libertad de conciencia en lugar de centrase sobre la Libertad Religiosa.
Una vez más las minorías religiosas de este país se quedaron sin voz.
Hemos pasado de la exclusión histórica, a la que se ha habituado nuestra sociedad, a ser ahora excluidos por otros.
La libertad de conciencia es un derecho amparado por la Constitución y por otras normas legales. La libertad de conciencia, como la libertad de creencia, es un derecho individual conocido, reconocido y amparado, de manera sólida y consistente, por el actual ordenamiento jurídico en nuestro Estado de Derecho. Y si alguien piensa que esto no es así que promueva una ley específica que ampare todavía más este derecho individual.
El debate sobre la futura ley de Libertad Religiosa no ha de girar alrededor de la libertad de conciencia sino que ha de determinar cuáles han de ser los Ámbitos (Acuerdos) de Cooperación entre el Estado, en sus diferentes niveles administrativos, y las Confesiones Religiosas de este país - incluida la Iglesia Católica. Se trata, pues, de establecer el espacio del derecho colectivo para aquellas personas que se han agrupado, de manera estable, en función de su fe.
Hablar de otras cuestiones puede que resulte muy interesante pero se aleja de la Libertad Religiosa que necesita este país. Mejor dicho: de la defensa de la Libertad Religiosa de las minorías religiosas de este país, unas relaciones que han de estar basadas en la igual entre confesiones y entre estas y la sociedad civil organizada.
Reclamo nuestro derecho a dejar de ser ciudadanos de segunda en este país por el hecho de ser protestantes. ¿Es pedir demasiado a principios del siglo XXI? La Reforma Protestante se inicio en el siglo XVI. ¿Cuántos siglos hemos de continuar esperando para dejar de ser ciudadanos de segunda en este país?

La noticia nos sorprendió doblemente a todos nosotros. La renuncia del Papa a continuar en su pontificado nos sorprendió por inesperada y por la novedad del evento.
No estamos acostumbrados a este tipo de decisiones.
Suele ser recomendable que cuando asumes alguna responsabilidad, más o menos pública, trates de acercarte a alguien que ya ha pasado por esta experiencia para recibir sus sabios consejos.
Con el paso del tiempo la mayoría de lo que te han dicho se desdibuja en tu memoria pero lo que nunca deberíamos olvidar es aquel sabio consejo que dice que más importante que saber llegar es saber salir.
No sé si yo sabré aplicarme este sabio consejo cuando llegue el momento. Lo que sí puedo constatar es que el Papa actual sí lo ha aplicado.
Pocos recordarán, dentro de unos años, cómo llegó a ser Papa. Los más estudiosos mantendrán viva la memoria de lo que consideren más importante de esta etapa de la Iglesia Católica. Lo cierto es que todo el mundo lo recordará como el primer Papa del siglo XXI que supo escoger el momento oportuno para dejar su guía y volver a casa.
Y ahora ¿qué?

No le corresponde a un protestante decir qué debe hacer la Iglesia Católica ni en el supuesto, que no es el caso, que nos preguntaran nuestra opinión.
Entonces, ¿qué podemos decir?
Casi nada, por no decir que lo mejor, y lo que nos corresponde, es no decir nada.
Lo que tenemos que hacer es orar por la Iglesia Católica porque, como cristianos y cristianas que somos, lo que pretendemos no es que encuentren su camino, sino que encuentren el camino que Dios quiere para ellos.

 Mt 3:1-2.- Per aquells dies es presentà Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea. Deia: "Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop."

És impressionant els matisos que trobem quan llegim la Bíblia i especialment importants quan l'hem de compartir-los amb els demés.

Aquest petit paràgraf que encapçalem aquesta secció, ens parla del precursor que Déu va enviar per anunciar la vinguda del seu fill Jesucrist . El seu nom fou Joan, i feia parar l'atenció de la gent tot explicant que el Regne del Cel era a prop. A les hores afegia el consell "Convertiu-vos".

Si volguéssim fer el mateix avui dia i de la mateixa manera seria difícil que ens entenguessin, perquè avui ningú espera cap Regne del Cel, i l'expressió 'Convertiu-vos' pels nostres contemporanis, no té massa sentit.

Doncs be, per això deia de la importància del matisos. He estat llegint diverses traduccions i no és que diguin res diferent, però si que canvia la manera de dir-ho. No és el mateix llegir una Bíblia traduïda l'any 1909, o mes antiga, que una amb llenguatge comú, així com traduccions en altres llengües.

Mirant de fer aquest passatge més entenedor per els qui em llegiu, vaig trobar la versió francesa que deia "Canvieu d'actitud, doncs el Regne del Cel és a prop". Vet aquí la clau.

Altres paraules emprades en aquest mateix text diuen: "Penediu-vos", "feu penitència", però cap d'ells li fa honor, així que aquí, ara tractarem d'explicar què vol dir canviar d'actitud.

La veritat és que poques persones reneguen de Déu obertament, quasi be tothom se'n guarda de renunciar al concepte "Déu", -pel que pugui ser-. El mateix què passa en quan el bateig de infants, o fer cerimònia religiosa pels morts. Els qui son capaços de dir no creuen en Déu, però....per si de cas.

Només ho afirmen alguns filòsofs o intel•lectuals que fan d'aquest tema bandera, però ni tan sols aquests. Recordeu un anunci que van posar als autobusos de Londres i d' altres ciutats l'any 2011, que deia: "Probablement Déu no existeix, gaudeix de la vida"? (probablement... Ni les pròpies campanyes directes s'ho creien totalment!).

Però anem al quid: Què significa, què vol dir quan Joan diu al poble: "Canvieu d'actitud"?

Primer: Hi ha una realitat irrefutable, -li podem dir com vulguem-, però en el fons del cor de tots els homes, -si vols en un raconet molt petit-, existeix la realitat de Déu. Dons be, Joan Baptista els parlava directament a aquest raconet de la consciència que tots hi tenim a Déu, i els hi deia: "Canvieu la vostra actitud envers Déu". ¿Per què?

 

Perquè por haver-hi una actitud hipòcrita de la realitat de Déu, molts religiosos la tenen. Son aquells que diuen una cosa i fan un altre. Quantes persones que avui se'n diuen cristianes practiquen una ètica que és a les antípodes del que Jesús va predicar. Jesús deia als fariseus. ¡Hipòcrites!

Hi ha una actitud política i social correcte o incorrecte respecte la vida. Filtrada aquesta actitud per el tamís del Evangelis, tant l'actitud política com la social surten malparades.

D'exemple, el que ens trobem cada dia: Tothom sap els problemes que tenim al nostre país, se'n parla també molt de com sortir-nos, però ningú troba el camí, grans retallades, polítiques d'estalvi, etc. Evidentment jo no soc ningú per donar una solució política, econòmica o social, però estic ben segur que per trobar la sortida faria falta un canvi d'actitud, es a dir, ser conscients de la magnitud del problema i posar cadascú el seu granet de sorra. El polítics, empresaris, banquers que fossin una mica mes honestos, he dit una mica. Us imagineu que tants fessin un petit gir a la seva ètica? Els obrers, funcionaris, professionals, veiéssim el treball com una benedicció i no com un mal necessari. Per exemple, el dia del treballador, en lloc de fer festa, treballéssim gratuïtament. Un canvi d'actitud és el que ha de menester aquest país! Son exemples.

Ara, per arribar a experimentar Déu també és precís un canvi, un canvi d'actitud i...

Només pot haver una actitud correcte: És aquella que es disposa a acceptar el que l'apòstol Joan ens diu en el seu Evangeli:

 

"Aquell qui és la llum veritable, la que il•lumina tots els homes, arribà al món. Però, encara que era al món i l'havia creat, el món no el va reconèixer. Havia vingut a la seva pròpia llar i els seus no l'acolliren. Però a tots els qui l'acolliren, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit el poder esdevenir fills de Déu. I aquests no ho són per naixement natural o pel desig humà, sinó que són nascuts de Déu.

L'apòstol Joan ens ensenya amb aquest escrit que reconèixer Jesucrist com Déu fet Home, és el principi del canvi d'actitud, canvi que ens fa esdevenir fills de Déu, -no per naixement o adscripció a cap sistema de pensament -si no per designi Diví.

Per que aixó es faci realitat es necessari un canvi d'actitud, cal passar, d'un no absolut, a una petita possibilitat, d'una petita possibilitat a acollir a Jesús dins de na nostra vida, a creure en el nom de Jesús com Salvador y Senyor...i mica a mica anirem experimentant la seva Presència, però tot comença amb... un potser, amb...una tal vegada... un canvi d'actitud.

En Joan Baptista tancava la seva crida amb una realitat, deia: "el Regne del Cel és a prop."

I si fa dos mil anys el regne del cel era a prop, imagineu-vos ara, deu estar a tocar!

És l'hora d'explicar clarament i amb l'empenta que calgui, que Jesús Natzaret, el mateix Jesús que va ser crucificat en una creu al Calvari, que va morir per nosaltres i que al tercer dia va ressuscitar, tal i com ho va prometre, tornarà a jutjar vius i morts.

 

Això ho testifiquen els mateixos apòstols quan després d'haver ressuscitat i donat instruccions, va pujar al cel en un núvol –i el relat segueix així :

Havent dit això fou alçat davant dels seus ulls fins que un núvol l'ocultà de la seva vista

I mentre estaven atentament mirant al cel, es van posar al seu costat dos homes amb vestits blanc que els digueren: "Homes de Galilea, què feu parats mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l'heu vist que pujava cap al cel."

Sí, el Regne del Cel és a prop. Canviem doncs d'actitud davant Déu, no és precís un canvi total, només considera'l. Ell farà la resta.

"Estigueu sempre alegres. No deixeu de pregar. Manteniu-vos en constant acció de gràcies, perquè això és el que Déu vol de vosaltres com a cristians." (1Te 5: 16-18)

Per mitjà de les tres recomanacions expressades per l'apòstol Pau a l'església de Tessalònica, s'hauria de reconèixer als cristians en qualsevol lloc del planeta, ben cert que no sempre és així, però han de romandre en el punt de mira. La vivència cristiana expressa la seva ser mitjançant l'alegria, la pregària i l'acció de gràcies a Déu.

Si haguéssim de destacar alguna d'aquestes tres recomanacions, jo m'inclinaria per l'oració, aquesta li és indispensable als cristians, entenc que no pot haver vivència cristiana si l'oració no és present. El cristià/na és una persona que prega, si no hi ha oració en el seu viure quotidià, tot es reduirà a una pràctica religiosa, que sense ser criticable, haurà perdut la intimitat i relació personal amb el Creador.

L'ésser humà abastat per la gràcia de Déu, mogut per l'Esperit sent la necessitat de pregar, és possible que al principi no sàpiga com fer-ho, o potser no sàpiga què ha de dir, o pot ser que no sàpiga què pot demanar. Però l'Esperit que ha entrat en ell, ja està actuant, posant al creient en relació amb el seu Senyor. Pregar és en primer lloc l'impuls interior que ens posa en relació amb Déu, iniciar un diàleg pel qual parlem a Déu i ens disposem per escoltar la seva Paraula, iniciar una trobada estreta entre Déu i nosaltres, una comunió on en primer lloc sentirem la presència de la transcendència, que difícilment es pot expressar amb paraules, una experiència des de la contemplació. Després vindran les paraules, paraules de lloança, de reconeixement de la nostra realitat humana, imperfecta davant Déu, que necessita de la seva Gràcia, paraules que brollant de l'interior parlen de les nostres necessitats i de les necessitats dels qui ens envolten, reconeixent davant Déu la nostra absoluta necessitat. És veritat que abans que els nostres llavis puguin expressar davant Déu el que necessitem, Ell ja ho sap, però cal que ho diguem, doncs en dir-ho, també ens preparem per rebre la seva benedicció.

 

L'oració és escolta atenta, quan preguem també estem rebent la Paraula de Déu que ens parla, en ocasions com un remolí, en altres moments de forma suau, ens parla directament a nosaltres, no es tracta ja d'escoltarla en els esdeveniments del passat expressats a l'Antic o Nou Testament, l'escoltem viva en la nostra realitat present. Aquesta Paraula que arriba a nosaltres, ens mostra quina és la voluntat de Déu en i per a la nostra vida. Aquesta Paraula és per a nosaltres Paraula viva, paraula que escoltem en el context del nostre viure quotidià. Així, per mitjà de l'Esperit Sant, s'estableix una relació entre viure i la Paraula, podent comprendre quina és la voluntat de Déu i què espera de nosaltres. L'oració ha d'anar unida necessàriament a la lectura i reflexió diària i continuada de la Paraula de Déu. En la nostra pregària, per tant hem de deixar espai per escoltar i per parlar, rebent la benedicció d'experimentar la presència del Déu en la nostra vida, en actitud dialogant.

El cristià té la necessitat de pregar quotidianament: "no deixeu de pregar"; ha de fer-ho de forma personal i privada, però també ha de propiciar moments d'oració comunitària, en família, d'aquesta manera cada dia la família pren consciència de la seva realitat en la presència de Déu, es disposa a parlar amb Déu i a rebre la seva Paraula. De la mateixa manera, també és important la pregària en la comunitat de fe, prenent consciència de ser poble de Déu, manifestant solidaritat en les necessitats i preocupacions dels germans i intercedint per la vida del món al que Déu estima.

És mitjançant la pregària, en la que expressem les nostres necessitats i les del nostre proïsme, i lloem nostre Senyor en acció de gràcies, per la qual som conscients de rebre la seva Paraula, per la qual cosa podem experimentar les paraules amb les que l'apòstol Pau exhorta als cristians a la ciutat de Tessalònica, "Viviu sempre contents" i "Manteniu-vos en constant acció de Gràcies".

Este artículo ha sido publicado en el Boletín de octubre de CEC Masvidal.

Joomla templates by a4joomla