A mans de qui estem? Què serà de mi? I de nosaltres? Fins a quin punt?- dir una veritat de 5 i altra de 10-

Algunes d'aquestes preguntes sorgeixen de manera tan natural de dins com aigua que surt dels porus i segons com, un pot tenir la desagradable sensació de sequera existencial i fins deshidratació  emocional.

Som en mans de Déu, en les nostres , o a mans del Diable?
 
De vegades les coses no surten com  un planeja. L' apòstol Pau s'hi va posar de ple, obstinadament fent la seva tasca, però en diverses ocasions va ser impedit de dur a terme justament l'empresa que Jesucrist li havia encomanat fer, camí a Damasc.

I és que de vegades sens a dir que és el Diable qui posa pals a les rodes. Altres vegades som directament nosaltres qui diem solemnement que el Senyor de la Història és qui controla les circumstàncies i res escapa de la seva Providència (Salvació, Prevenció, Protecció, Sosteniment).

Ningú, -a part d'Ell- sap enmig  d’esdeveniments i successos, cosir de manera tant magistral amb els fils del nostre lliure albir i les seves conseqüències lamentables  amb la seva Voluntat inapel·lable.
 

Doncs valguem Déu! - dirà algun imprudent- No és Déu Amor i no ens vol pas el mal? O es que fa allò de que : “Qui et vol be et farà plorar"?
 

Permet-me un parell de veritats: una de curta de 5 síl·labes i altra de 10 .
 
La de 5: "Déu no juga brut": Sinó que exercita la inhumana tasca (ningú pot, imitar-li, per això és divina) de portar a terme tot allò s'ha proposat fer. Ni juga brut, ni juga amb nosaltres: Ens estima. (No és de rebut el verb jugar per a referir-se a l'activitat de Déu).

En el llibre de Job, però, es descobreix una altra dimensió: la dels homes i les dones de Déu. Que hi ha un abans i un després en la vida dels homes i dones de Déu, en el que Éll intervé de manera eficaç. Llegeixes bé: eficaç. Ni de benediccions sense fi, ni de mals tràngols sense treva.

En el llibre de Job es diria d'entrada que Satanàs  aconsegueix provocar a Déu. Era aquest el seu objectiu? Algun dia ho sabré. Encara que quan toqui saber-ho potser ja no em faci falta i ni m'importi. El cas Satanàs és el de la criatura més autònoma i reptadora entre la resta de criatures

angèliques. Però mai ha estat una provocació la seva perspicàcia malèfica

- per més que la superstició  dualista vulgui fer adeptes -.
 
Vull dir que qualsevol barbaritat que hagi fet  amb força bestial, enmig de la humanitat i hagi afectat a un poble sencer, o afecti a un sol ésser humà amb "nanomalaintenció", el Totpoderós mai, ha hagut de  respondre com un bomber apagafocs. Òbviament perquè a la majestat del Omnipotent li és inherent la seva Omnisciència i altres atributs més, per perdre el cap completament si ens poséssim tan sols a considerar-los amb la presumptuosa potència de la nostra ment.

Aquí ve la frase de 10 síl·labes: "A Déu mai l'enxampes desprevingut". Però també és veritat que sovint  les coses venen maldades i no és per directa responsabilitat humana. O si, i és que arrosseguem les

vibracions i la polseguera que van aixecar els nostres ancestres i les seves generacions anteriors.  Però altres vegades, és el que correspon per la més elemental de les regles: allò que un sembra, allò recull. Es allò del cartellet mal escrit entre els prestatges de la botiga dels tot a 100 del xinos:"No toca loque rompes pagar".
 Som a mans de Déu, en les nostres, o a mans del Diable?

En general, no hauríem d'oblidar que hi ha responsabilitat per la nostra banda en el que ens passa o ens deixa de passar. Altres cops es el incívic conciutadà desconegut que no aparca bé i ens ratlla la xapa, o el xiclet que s'enganxa a la sola i llegiu-me aquí, per descomptat en clau metafòrica, que si unes vegades som destorbats, altres certament som guiats en mig dels períodes i els moments adversos que facin falta. Perquè abans d'acabar aquest article, cal dir que les coses sortiran com sigui, però el nostre Déu sap el que està fent enmig del seu poble.

Per qui no s'hagi quedat prou convençut els recordaré aquell  que va aguantar tants despropòsits: Josep, el primer teòleg de la Providència divina -sense saber que existiria tal disciplina- i que es va penjar en l'ànima el títol de Dr. honoris causa, quan va saber dir que fet i fet, totes les desgràcies i les traïcions de la seva pròpia gent, el Senyor Déu les havia utilitzat sàviament A FI DE BE, es a dir per un bon propòsit final. Si arribéssim a tenir una saviesa mínimament comparable a la d'aquell governador de l'antic Egipte, fàcilment ens sorprendríem a nosaltres mateixos al dir amb joia: Glòria al bon Déu de la Providencial!.

Si:Som a mans de Déu!