"Estigueu sempre alegres. No deixeu de pregar. Manteniu-vos en constant acció de gràcies, perquè això és el que Déu vol de vosaltres com a cristians." (1Te 5: 16-18)
Per mitjà de les tres recomanacions expressades per l'apòstol Pau a l'església de Tessalònica, s'hauria de reconèixer als cristians en qualsevol lloc del planeta, ben cert que no sempre és així, però han de romandre en el punt de mira. La vivència cristiana expressa la seva ser mitjançant l'alegria, la pregària i l'acció de gràcies a Déu.
Si haguéssim de destacar alguna d'aquestes tres recomanacions, jo m'inclinaria per l'oració, aquesta li és indispensable als cristians, entenc que no pot haver vivència cristiana si l'oració no és present. El cristià/na és una persona que prega, si no hi ha oració en el seu viure quotidià, tot es reduirà a una pràctica religiosa, que sense ser criticable, haurà perdut la intimitat i relació personal amb el Creador.
L'ésser humà abastat per la gràcia de Déu, mogut per l'Esperit sent la necessitat de pregar, és possible que al principi no sàpiga com fer-ho, o potser no sàpiga què ha de dir, o pot ser que no sàpiga què pot demanar. Però l'Esperit que ha entrat en ell, ja està actuant, posant al creient en relació amb el seu Senyor. Pregar és en primer lloc l'impuls interior que ens posa en relació amb Déu, iniciar un diàleg pel qual parlem a Déu i ens disposem per escoltar la seva Paraula, iniciar una trobada estreta entre Déu i nosaltres, una comunió on en primer lloc sentirem la presència de la transcendència, que difícilment es pot expressar amb paraules, una experiència des de la contemplació. Després vindran les paraules, paraules de lloança, de reconeixement de la nostra realitat humana, imperfecta davant Déu, que necessita de la seva Gràcia, paraules que brollant de l'interior parlen de les nostres necessitats i de les necessitats dels qui ens envolten, reconeixent davant Déu la nostra absoluta necessitat. És veritat que abans que els nostres llavis puguin expressar davant Déu el que necessitem, Ell ja ho sap, però cal que ho diguem, doncs en dir-ho, també ens preparem per rebre la seva benedicció.
L'oració és escolta atenta, quan preguem també estem rebent la Paraula de Déu que ens parla, en ocasions com un remolí, en altres moments de forma suau, ens parla directament a nosaltres, no es tracta ja d'escoltarla en els esdeveniments del passat expressats a l'Antic o Nou Testament, l'escoltem viva en la nostra realitat present. Aquesta Paraula que arriba a nosaltres, ens mostra quina és la voluntat de Déu en i per a la nostra vida. Aquesta Paraula és per a nosaltres Paraula viva, paraula que escoltem en el context del nostre viure quotidià. Així, per mitjà de l'Esperit Sant, s'estableix una relació entre viure i la Paraula, podent comprendre quina és la voluntat de Déu i què espera de nosaltres. L'oració ha d'anar unida necessàriament a la lectura i reflexió diària i continuada de la Paraula de Déu. En la nostra pregària, per tant hem de deixar espai per escoltar i per parlar, rebent la benedicció d'experimentar la presència del Déu en la nostra vida, en actitud dialogant.
El cristià té la necessitat de pregar quotidianament: "no deixeu de pregar"; ha de fer-ho de forma personal i privada, però també ha de propiciar moments d'oració comunitària, en família, d'aquesta manera cada dia la família pren consciència de la seva realitat en la presència de Déu, es disposa a parlar amb Déu i a rebre la seva Paraula. De la mateixa manera, també és important la pregària en la comunitat de fe, prenent consciència de ser poble de Déu, manifestant solidaritat en les necessitats i preocupacions dels germans i intercedint per la vida del món al que Déu estima.
És mitjançant la pregària, en la que expressem les nostres necessitats i les del nostre proïsme, i lloem nostre Senyor en acció de gràcies, per la qual som conscients de rebre la seva Paraula, per la qual cosa podem experimentar les paraules amb les que l'apòstol Pau exhorta als cristians a la ciutat de Tessalònica, "Viviu sempre contents" i "Manteniu-vos en constant acció de Gràcies".
Este artículo ha sido publicado en el Boletín de octubre de CEC Masvidal.