Veníamos reivindicándolo desde casi siempre y finalmente nos han escuchado. El BOE de 30 de diciembre de 2013 publicó la Ley 27/ 2013 según la cual para abrir un Centro de Culto ya no será necesaria licencia previa por parte del Ayuntamiento correspondiente.

Demasiado tarde.

Demasiado tarde pero sea muy bienvenida la noticia.

Finalmente se ha conseguido que sólo sea necesario comunicar a la autoridad correspondiente la apertura de un nuevo centro de culto. De esta manera se eliminan de entrada, de una vez y para siempre, las tentaciones y las arbitrariedades de determinados ayuntamientos que se creían en el derecho de poder regular, en la práctica, la Libertad de Cultos de ese país y, por extensión, la Libertad Religiosa.

Han sido necesarios demasiados años, demasiado llanto y un creciente distanciamiento de la Comunidad Protestante en relación a nuestra democracia para poder llegar finalmente a ese punto.

La democracia, especialmente en los últimos años, no está dando respuestas a la Comunidad Protestante.

Que en la Europa del siglo XXI la Iglesia Protestante deba concentrarse en la calle para pedir Libertad de Centros de Culto quiere decir que algo se ha hecho mal -y no hemos sido precisamente nosotros quienes lo hemos hecho mal-.

Este cambio de tendencia no es la solución. Es la primera respuesta a la solución. El hecho de que sólo sea necesario comunicar a la administración municipal la apertura de un Templo Evangélico no quiere decir que los nuevos templos no deban cumplir con la correspondiente normativa urbanística. Y aquí radica, precisamente, la clave de toda la cuestión.

Si los ayuntamientos piden a los Templos Evangélicos los mismos requerimientos que piden a la Iglesia Católica estaremos en el camino de salida para dejar de sentirnos discriminados. Al menos en este punto. Yo diría más: hasta que no se arregle la cuestión de la cofinanciación debería pedirse a los Templos Evangélicos menos requerimientos que a la Iglesia Católica porque no disponemos de los mismos recursos económicos para hacer frente a tanto gasto.

Si en lugar de hacerlo de esta manera se nos piden unos requerimientos imposibles de cumplir habremos hecho este camino para volver, otra vez, a la casilla de salida: cambiar todas las cosas para que nada se mueva.

El BOE ha hecho su parte del camino.

Ahora la pelota del crédito democrático está en el tejado de los ayuntamientos.


El 31 de octubre del año 1517 Martín Lutero clavó en la puerta de la catedral de la ciudad alamana de Wittenberg, las hoy famosas "95 tesis" sobre cuestiones religiosas candentes en aquellos momentos.

Este documento no sólo abrió un debate teológico, sino que cambió el sentir de la historia de la Iglesia y, por extensión, la marcha de la propia historia.

Como es obvio las Iglesias Protestantes de todo el mundo, y más concretamente de Europa, quieren-queremos, celebrar este acontecimiento como el hito histórico que es y significa.

A pesar de que la Reforma Protestante ha llegado a nuestras tierras con siglos de retraso también nosotros tenemos que empezar a plantear la celebración de esta fecha como un hito histórico.

Esta celebración ha de permitirnos, a la Comunidad Protestante, tomar conciencia de nuestra propia historia y al resto de la sociedad tomar conciencia de nuestra realidad.

En poco tiempo la fecha formará parte de nuestro presente, por lo que ahora lo que tenemos que hacer es empezar a anticiparnos para que cuando llegue este hito lo podamos celebrar todos, es decir: unos y otros, tal y como se merece.

"Estigueu sempre alegres. No deixeu de pregar. Manteniu-vos en constant acció de gràcies, perquè això és el que Déu vol de vosaltres com a cristians." (1Te 5: 16-18)

Per mitjà de les tres recomanacions expressades per l'apòstol Pau a l'església de Tessalònica, s'hauria de reconèixer als cristians en qualsevol lloc del planeta, ben cert que no sempre és així, però han de romandre en el punt de mira. La vivència cristiana expressa la seva ser mitjançant l'alegria, la pregària i l'acció de gràcies a Déu.

Si haguéssim de destacar alguna d'aquestes tres recomanacions, jo m'inclinaria per l'oració, aquesta li és indispensable als cristians, entenc que no pot haver vivència cristiana si l'oració no és present. El cristià/na és una persona que prega, si no hi ha oració en el seu viure quotidià, tot es reduirà a una pràctica religiosa, que sense ser criticable, haurà perdut la intimitat i relació personal amb el Creador.

L'ésser humà abastat per la gràcia de Déu, mogut per l'Esperit sent la necessitat de pregar, és possible que al principi no sàpiga com fer-ho, o potser no sàpiga què ha de dir, o pot ser que no sàpiga què pot demanar. Però l'Esperit que ha entrat en ell, ja està actuant, posant al creient en relació amb el seu Senyor. Pregar és en primer lloc l'impuls interior que ens posa en relació amb Déu, iniciar un diàleg pel qual parlem a Déu i ens disposem per escoltar la seva Paraula, iniciar una trobada estreta entre Déu i nosaltres, una comunió on en primer lloc sentirem la presència de la transcendència, que difícilment es pot expressar amb paraules, una experiència des de la contemplació. Després vindran les paraules, paraules de lloança, de reconeixement de la nostra realitat humana, imperfecta davant Déu, que necessita de la seva Gràcia, paraules que brollant de l'interior parlen de les nostres necessitats i de les necessitats dels qui ens envolten, reconeixent davant Déu la nostra absoluta necessitat. És veritat que abans que els nostres llavis puguin expressar davant Déu el que necessitem, Ell ja ho sap, però cal que ho diguem, doncs en dir-ho, també ens preparem per rebre la seva benedicció.

 

L'oració és escolta atenta, quan preguem també estem rebent la Paraula de Déu que ens parla, en ocasions com un remolí, en altres moments de forma suau, ens parla directament a nosaltres, no es tracta ja d'escoltarla en els esdeveniments del passat expressats a l'Antic o Nou Testament, l'escoltem viva en la nostra realitat present. Aquesta Paraula que arriba a nosaltres, ens mostra quina és la voluntat de Déu en i per a la nostra vida. Aquesta Paraula és per a nosaltres Paraula viva, paraula que escoltem en el context del nostre viure quotidià. Així, per mitjà de l'Esperit Sant, s'estableix una relació entre viure i la Paraula, podent comprendre quina és la voluntat de Déu i què espera de nosaltres. L'oració ha d'anar unida necessàriament a la lectura i reflexió diària i continuada de la Paraula de Déu. En la nostra pregària, per tant hem de deixar espai per escoltar i per parlar, rebent la benedicció d'experimentar la presència del Déu en la nostra vida, en actitud dialogant.

El cristià té la necessitat de pregar quotidianament: "no deixeu de pregar"; ha de fer-ho de forma personal i privada, però també ha de propiciar moments d'oració comunitària, en família, d'aquesta manera cada dia la família pren consciència de la seva realitat en la presència de Déu, es disposa a parlar amb Déu i a rebre la seva Paraula. De la mateixa manera, també és important la pregària en la comunitat de fe, prenent consciència de ser poble de Déu, manifestant solidaritat en les necessitats i preocupacions dels germans i intercedint per la vida del món al que Déu estima.

És mitjançant la pregària, en la que expressem les nostres necessitats i les del nostre proïsme, i lloem nostre Senyor en acció de gràcies, per la qual som conscients de rebre la seva Paraula, per la qual cosa podem experimentar les paraules amb les que l'apòstol Pau exhorta als cristians a la ciutat de Tessalònica, "Viviu sempre contents" i "Manteniu-vos en constant acció de Gràcies".

Este artículo ha sido publicado en el Boletín de octubre de CEC Masvidal.

A mans de qui estem? Què serà de mi? I de nosaltres? Fins a quin punt?- dir una veritat de 5 i altra de 10-

Algunes d'aquestes preguntes sorgeixen de manera tan natural de dins com aigua que surt dels porus i segons com, un pot tenir la desagradable sensació de sequera existencial i fins deshidratació  emocional.

Som en mans de Déu, en les nostres , o a mans del Diable?

 
De vegades les coses no surten com  un planeja. L' apòstol Pau s'hi va posar de ple, obstinadament fent la seva tasca, però en diverses ocasions va ser impedit de dur a terme justament l'empresa que Jesucrist li havia encomanat fer, camí a Damasc.

I és que de vegades sens a dir que és el Diable qui posa pals a les rodes. Altres vegades som directament nosaltres qui diem solemnement que el Senyor de la Història és qui controla les circumstàncies i res escapa de la seva Providència (Salvació, Prevenció, Protecció, Sosteniment).

Ningú, -a part d'Ell- sap enmig  d’esdeveniments i successos, cosir de manera tant magistral amb els fils del nostre lliure albir i les seves conseqüències lamentables  amb la seva Voluntat inapel·lable.
 

Doncs valguem Déu! - dirà algun imprudent- No és Déu Amor i no ens vol pas el mal? O es que fa allò de que : “Qui et vol be et farà plorar"?
 

Permet-me un parell de veritats: una de curta de 5 síl·labes i altra de 10 .
 
La de 5: "Déu no juga brut": Sinó que exercita la inhumana tasca (ningú pot, imitar-li, per això és divina) de portar a terme tot allò s'ha proposat fer. Ni juga brut, ni juga amb nosaltres: Ens estima. (No és de rebut el verb jugar per a referir-se a l'activitat de Déu).

En el llibre de Job, però, es descobreix una altra dimensió: la dels homes i les dones de Déu. Que hi ha un abans i un després en la vida dels homes i dones de Déu, en el que Éll intervé de manera eficaç. Llegeixes bé: eficaç. Ni de benediccions sense fi, ni de mals tràngols sense treva.

En el llibre de Job es diria d'entrada que Satanàs  aconsegueix provocar a Déu. Era aquest el seu objectiu? Algun dia ho sabré. Encara que quan toqui saber-ho potser ja no em faci falta i ni m'importi. El cas Satanàs és el de la criatura més autònoma i reptadora entre la resta de criatures

angèliques. Però mai ha estat una provocació la seva perspicàcia malèfica

- per més que la superstició  dualista vulgui fer adeptes -.
 
Vull dir que qualsevol barbaritat que hagi fet  amb força bestial, enmig de la humanitat i hagi afectat a un poble sencer, o afecti a un sol ésser humà amb "nanomalaintenció", el Totpoderós mai, ha hagut de  respondre com un bomber apagafocs. Òbviament perquè a la majestat del Omnipotent li és inherent la seva Omnisciència i altres atributs més, per perdre el cap completament si ens poséssim tan sols a considerar-los amb la presumptuosa potència de la nostra ment.

Aquí ve la frase de 10 síl·labes: "A Déu mai l'enxampes desprevingut". Però també és veritat que sovint  les coses venen maldades i no és per directa responsabilitat humana. O si, i és que arrosseguem les

vibracions i la polseguera que van aixecar els nostres ancestres i les seves generacions anteriors.  Però altres vegades, és el que correspon per la més elemental de les regles: allò que un sembra, allò recull. Es allò del cartellet mal escrit entre els prestatges de la botiga dels tot a 100 del xinos:"No toca loque rompes pagar".
 Som a mans de Déu, en les nostres, o a mans del Diable?

En general, no hauríem d'oblidar que hi ha responsabilitat per la nostra banda en el que ens passa o ens deixa de passar. Altres cops es el incívic conciutadà desconegut que no aparca bé i ens ratlla la xapa, o el xiclet que s'enganxa a la sola i llegiu-me aquí, per descomptat en clau metafòrica, que si unes vegades som destorbats, altres certament som guiats en mig dels períodes i els moments adversos que facin falta. Perquè abans d'acabar aquest article, cal dir que les coses sortiran com sigui, però el nostre Déu sap el que està fent enmig del seu poble.

Per qui no s'hagi quedat prou convençut els recordaré aquell  que va aguantar tants despropòsits: Josep, el primer teòleg de la Providència divina -sense saber que existiria tal disciplina- i que es va penjar en l'ànima el títol de Dr. honoris causa, quan va saber dir que fet i fet, totes les desgràcies i les traïcions de la seva pròpia gent, el Senyor Déu les havia utilitzat sàviament A FI DE BE, es a dir per un bon propòsit final. Si arribéssim a tenir una saviesa mínimament comparable a la d'aquell governador de l'antic Egipte, fàcilment ens sorprendríem a nosaltres mateixos al dir amb joia: Glòria al bon Déu de la Providencial!.

Si:Som a mans de Déu!

Los directamente implicados dicen que hay semanas que es mejor olvidar. Tal vez tengan razón. Pero lo que no podemos olvidar es la crisis económica en la que vivimos. Seguramente pueda parecer fuera de lugar hablar de cómo saldremos de la crisis en la que nos encontramos cuando aún estamos en el ojo del huracán y tenemos dificultades para ver la luz al final del túnel. Pero es precisamente porque nos encontramos donde nos encontramos que ahora es el momento de hablar de futuro para tratar de condicionar nuestro presente.

Joomla templates by a4joomla