"Estigueu sempre alegres. No deixeu de pregar. Manteniu-vos en constant acció de gràcies, perquè això és el que Déu vol de vosaltres com a cristians." (1Te 5: 16-18)

Per mitjà de les tres recomanacions expressades per l'apòstol Pau a l'església de Tessalònica, s'hauria de reconèixer als cristians en qualsevol lloc del planeta, ben cert que no sempre és així, però han de romandre en el punt de mira. La vivència cristiana expressa la seva ser mitjançant l'alegria, la pregària i l'acció de gràcies a Déu.

Si haguéssim de destacar alguna d'aquestes tres recomanacions, jo m'inclinaria per l'oració, aquesta li és indispensable als cristians, entenc que no pot haver vivència cristiana si l'oració no és present. El cristià/na és una persona que prega, si no hi ha oració en el seu viure quotidià, tot es reduirà a una pràctica religiosa, que sense ser criticable, haurà perdut la intimitat i relació personal amb el Creador.

L'ésser humà abastat per la gràcia de Déu, mogut per l'Esperit sent la necessitat de pregar, és possible que al principi no sàpiga com fer-ho, o potser no sàpiga què ha de dir, o pot ser que no sàpiga què pot demanar. Però l'Esperit que ha entrat en ell, ja està actuant, posant al creient en relació amb el seu Senyor. Pregar és en primer lloc l'impuls interior que ens posa en relació amb Déu, iniciar un diàleg pel qual parlem a Déu i ens disposem per escoltar la seva Paraula, iniciar una trobada estreta entre Déu i nosaltres, una comunió on en primer lloc sentirem la presència de la transcendència, que difícilment es pot expressar amb paraules, una experiència des de la contemplació. Després vindran les paraules, paraules de lloança, de reconeixement de la nostra realitat humana, imperfecta davant Déu, que necessita de la seva Gràcia, paraules que brollant de l'interior parlen de les nostres necessitats i de les necessitats dels qui ens envolten, reconeixent davant Déu la nostra absoluta necessitat. És veritat que abans que els nostres llavis puguin expressar davant Déu el que necessitem, Ell ja ho sap, però cal que ho diguem, doncs en dir-ho, també ens preparem per rebre la seva benedicció.

 

L'oració és escolta atenta, quan preguem també estem rebent la Paraula de Déu que ens parla, en ocasions com un remolí, en altres moments de forma suau, ens parla directament a nosaltres, no es tracta ja d'escoltarla en els esdeveniments del passat expressats a l'Antic o Nou Testament, l'escoltem viva en la nostra realitat present. Aquesta Paraula que arriba a nosaltres, ens mostra quina és la voluntat de Déu en i per a la nostra vida. Aquesta Paraula és per a nosaltres Paraula viva, paraula que escoltem en el context del nostre viure quotidià. Així, per mitjà de l'Esperit Sant, s'estableix una relació entre viure i la Paraula, podent comprendre quina és la voluntat de Déu i què espera de nosaltres. L'oració ha d'anar unida necessàriament a la lectura i reflexió diària i continuada de la Paraula de Déu. En la nostra pregària, per tant hem de deixar espai per escoltar i per parlar, rebent la benedicció d'experimentar la presència del Déu en la nostra vida, en actitud dialogant.

El cristià té la necessitat de pregar quotidianament: "no deixeu de pregar"; ha de fer-ho de forma personal i privada, però també ha de propiciar moments d'oració comunitària, en família, d'aquesta manera cada dia la família pren consciència de la seva realitat en la presència de Déu, es disposa a parlar amb Déu i a rebre la seva Paraula. De la mateixa manera, també és important la pregària en la comunitat de fe, prenent consciència de ser poble de Déu, manifestant solidaritat en les necessitats i preocupacions dels germans i intercedint per la vida del món al que Déu estima.

És mitjançant la pregària, en la que expressem les nostres necessitats i les del nostre proïsme, i lloem nostre Senyor en acció de gràcies, per la qual som conscients de rebre la seva Paraula, per la qual cosa podem experimentar les paraules amb les que l'apòstol Pau exhorta als cristians a la ciutat de Tessalònica, "Viviu sempre contents" i "Manteniu-vos en constant acció de Gràcies".

Este artículo ha sido publicado en el Boletín de octubre de CEC Masvidal.

Si la inteligencia se hereda, ¿lo espiritual también? ¿Es contagiosa la obesidad? ¿Será la espiritualidad contagiosa?

Quiero iniciar este artículo señalando algo discutible pero fácil de comprobar
LA OBESIDAD ES CONTAGIOSA, creo que nadie lo discutirá, pero salvo alguna excepción es muy evidente que padres obesos tienen hijos obesos o con alguna alteración de la conducta alimentaria. La razón por la que señalo en el inicio esta afirmación es que no la volveré a mentar hasta la conclusión final, aunque espero del lector  que en el transcurso de la lectura lo vaya reflexionando y haciendo equivalencias entre ambas afirmaciones y preguntas.
Es muy conocida por ser un best seller la llamada INTELIGENCIA EMOCIONAL, pero muchos desconocen que esa es solo una de las tantas inteligencias que existen.
A fin de ser didácticos diré que inteligencia  es la capacidad de entender, asimilar, elaborar información y utilizarla adecuadamente según Wikipedia, otras definiciones más completas sería la etimológica, viene del latín “Intus” que significa  “entre” y “legere” que significa “escoger” es por lo tanto la función que nos permite elegir la mejor opción después de valorar los pros y los contra entre las distintas opciones. Es también la capacidad de aprender, hacer planes, inventar con lo que tiene, salir airosos de las dificultades, en definitiva, hacer lo mejor en cada momento.

Hay sin embargo otras inteligencias menos conocidas y sin embargo usadas, ignorarlas es hacer como quien no riega las macetas, terminará matando la planta de inanición si no la salva el tiempo y la lluvia. En estos tiempos de anemia espiritual desarrollar esta inteligencia aporta nuevas sensaciones, metas, valores, significados y hasta estados afectivos que enriquecen nuestra vida en su totalidad dotándola de transcendencia, el hombre interior- dotado de una existencia interna- y el hombre exterior- dotado de una existencia entre otras personas- es capaz de hacer cosas muy distintas según obren las distintas inteligencias potenciándose entre ellas, ya que estas son interdependientes entre si, nunca independientes a no ser que el hombre no sea anormal e insano.

 

Para vivir en equilibrio se necesita aplicar todas las inteligencias y cuando digo todas me refiero a  la Inteligencia lingüística, la musical, la emocional,  la lógico matemática, la espacial y visual, la intrapersonal, la interpersonal, la naturista o capacidad de realizar ajuste al medio ambiente natural y no por última menos importante, la espiritual. Hoy nadie discute que las inteligencias interactúan y conforman una capacidad del individuo de interactuar y conocerse a si mismo tanto intima con actuante y modificado, así que para controlarse en una situación y adaptarse adecuadamente debe actuar la inteligencia intra y extrapersonal, la emocional, la lingüística y también la espiritual pues sobre ella basamos si algo vale ( de valores) la pena, el sacrificio o la huida.

La inteligencia espiritual sitúa al individuo en el cosmos, en la civilización (arte, modas, modos, etc.) y lo dota de trascendencia dándole un destino, y un pasado un sentido a su existencia, le lleva a superarse a sí mismo a buscar mas allá de lo físico- lo metafísico- las razones últimas de su existencia, razones del corazón- alma- que la razón no entiende. El sentido de lo sagrado y de la experiencia religiosa y ética, eleva al hombre del plano animal o natural y lo coloca en el humano y trascendente. Y esto ¿se pega? . Al igual que debemos enseñar a hablar y con la lectura y el aprendizaje aumentamos nuestra inteligencia lingüística, con la urbanidad se enseña las normas interpersonales, igual que enseñamos a controlar nuestra emociones así también debemos hacer crecer la inteligencia espiritual. Todas ellas- las inteligencias- son innatas, todos venimos dotados de esos talentos uno más que otros pero como en la parábola debemos hacerlos crecer ya que según ello seremos de utilidad al que nos donó los talentos para ponerlos al servicio de todos, por ello nos hizo seres biológicos, psicológicos, espirituales y sociales. Abarcando como una cruz las dimensiones verticales que nos da la dimensión espiritual y la horizontal que nos da lo social, el nosotros. Para alcanzar este  fin debemos tener un proceso de interiorización y simultáneamente un proceso de superación del ego, del yo mismo para ser cada vez más nosotros. Releer el articulo acerca de Susana Wesley “ tuvo solo 10 reglas y 19 hijos” y comprenderéis porque somos metodistas y porque hacemos tanto énfasis en la inteligencia espiritual, aunque la llamemos Santidad, y veréis si como la Obesidad se contagia.
        
Recomiendo el texto homónimo de Torralba

La Dirección General de Asuntos Religiosos de la Generalitat de Cataluña ha publicado la actualización del Mapa de las Religiones. Dejando aparte los desiguales comentarios que aporta, a título de conclusión, en el estudio -que tal vez habrá que valorar más adelante- lo que se puede constatar es que en diez años la Iglesia Protestante ha multiplicado por dos el número de centros de culto. Es decir: el número de Templos Evangélicos.


El establecimiento de un nuevo Templo Evangélico no sólo nos cuenta un crecimiento numérico, sino una vitalidad organizativa y de liderazgo que lo hace posible.

Es, pues, un signo muy positivo.

Si entendemos el protestantismo de una manera amplia, como el resultado de todas aquellas Iglesias hijas de la Reforma Protestante del siglo XVI y los posteriores movimientos de avivamiento espiritual, podemos decir que esta rama del cristianismo goza de buena salud entre nosotros.

Multiplicar por dos el número de Templos Evangélicos en menos de una década podría hacernos creer, a propios y extraños, que nos hemos instalado en la autocomplacencia.

Nada más lejos de la realidad, la descristianización de Cataluña es una realidad creciente que también afecta a la Comunidad Protestante.

El ritmo de crecimiento de nuestras Iglesias no nos debe hacer olvidar aquella parte de los que han nacido en una Iglesia evangélica y que ahora forma parte de lo que llamamos "protestantismo sociológico". Tampoco debe hacernos olvidar que los que tienen más de 35 años -según datos del gobierno- viven más alejados de la fe que en décadas anteriores.

Dos ejemplos de dos realidades que son una señal de atención sobre la necesidad de repensar aún mejor la tarea a la que nos sentimos llamados y llamadas.

 Mt 7:24-29.- "... tot aquell qui escolta les meves paraules i les practica, s'assembla a un home assenyat que va edificar la seva casa damunt la roca. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, però no va caure, perquè tenia els fonaments sobre la roca. En canvi, tot aquell qui escolta les meves paraules i no les practica, s'assembla a un home forassenyat que va edificar la seva casa damunt la sorra. Van venir les pluges i la torrentada, van bufar els vents i envestiren contra aquella casa, que s'esfondrà, i la seva ruïna fou total. Quan Jesús va acabar de dir aquestes paraules, la multitud va quedar impressionada pel seu ensenyament, perquè els ensenyava com qui té autoritat i no com els mestres de la Llei".

Es coneix d'història d'un constructor que treballava per compte d'un altre amb molt anys sobre la seva esquena i que havia planificat la seva jubilació. Un dia va trobar al seu cap i li va expressar el seu desig de deixar la feina per gaudir una mica de la vida amb la seva esposa i la seva família, possiblement trobaria a faltar el sucós sou que cada mes obtenia, però la decisió estava feta.

El seu cap va lamentar la seva decisió, perdia un bon col•laborador, per no hi havia res a fer. No obstant el cap li va demanar un últim favor, li va demanar si podia fer-se càrrec d'una darrera construcció, li va demanar construís una nova casa com un favor personal.

El constructor va accedir però de mala gana, ja havia fet plans pels següents dies, però no podia dir que no. Va començar l'obra, però es veia d'un hora lluny que no hi posava el cor, utilitzava material de no molt bona qualitat, i la feina no era millor, era una desafortunada manera de finalitzar la seva carrera, però estava tan esgotat!

Quan va finalitzar la feina i el seu cap va anar a inspeccionar la feina, va treure unes claus de la porta principal i li va dir ¡Aquesta es la teva casa! És el meu regal per a tu.

¡Quin drama! ¡quina llàstima! Si hagués sabut que estava construint la seva pròpia casa la hagués fet de forma totalment diferent, ara haurà de viure en aquesta casa malgrat els defectes i pobres materials.

 

Aquesta història ens ensenya una lliçó: De vegades construïm també nostra vida de forma totalment distreta, reaccionem quan hauríem d'actuar disposats a fer el millor, no posem allò que hauríem de posar, i quan ens donem compte ens trobem allotjats a la llar que hem construït, si ho haguéssim sabut ho haguéssim fet d'un altra manera. Pensem en aquest constructor, en la seva casa, cada dia posem un clau, aixequem una paret o construïm un mur, edifiquem amb saviesa.

Però si la construcció és important degut a que el que construïm ens ho trobarem un dia o un altre, imagineu-vos els fonaments, per això el Senyor ens recomana construir sòlids fonaments perquè la casa no caigui.

L'escriptura que hem llegit, ens parla de fer els fonaments sobre la roca, això és fàcil d'entendre, penso que ningú amb una mica de seny faria els fonaments sobre la sorra, la casa no tindria consistència i qualsevol bufada del vent la enderrocaria.

 

Però malauradament quan passem al terreny de les bases en les qual assentem la nostra vida, la casa no deixa de ser una il•lustració de la nostra vida, no tenim tanta cura, veiem persones dignes que no fan cas d'aquest savis consells, es pensen que sempre tindran tems per canviar i de sobte, ve la pluja,el vent, la pedregada i tot s'ensorra; un exemple clar del que diem ho tenim amb el que està passant avui dia en el terreny de l'economia. Tothom pensava que l'alegria econòmica en la que vivíem, duraria per sempre, per no, de sobte, tot s' enfonsa i ja no hi ha remei, ara tot son plors.

Des del punt de vista de les nostres vides, passa quelcom semblant,no ens preocupen de res, tot si val, però de sobte ens donem compte que era un somni i que la realitat és un altra. Per això l'escriptura, ens recomana edificar sobre la roca i evidentment no parla d'una casa, parla de la nostra vida metafòricament.

 

El salmista ho tenia clar:

 18:2 El Senyor és la meva roca i el meu castell, el meu llibertador i el meu Déu,

 62:1 Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell depèn la meva salvació. Només ell és la meva roca i la meva salvació, el meu baluard: no trontollaré!

 62:7 En Déu tinc la meva salvació i la meva glòria; la roca del meu baluard, el meu refugi es troba en Déu.

Si vols doncs construir be, construir per tu, per edificar la teva vida, has de confiar en Déu. El salmista, l'identifica en termes com: roca meva, la meva salvació, el meu refugi, el meu baluard, i a les hores respira fons i es diu: "no trontollaré".

 

Finalment només em resta dir que: La Roca es el Crist, això ho diu l'apòstol Pau.

 1Co10:4 4 "...tots van beure la mateixa beguda espiritual, perquè bevien de la roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca era el Crist".

Edifica sobre Jesucrist. Ell ja ha posat el fonaments – s'hi ha posat Ell mateix-, ha perdonat el nostres pecats, ha pagat el preu. Ara confia en Ell.

El 31 de octubre es el día señalado para conmemorar el inicio de lo que se conoce como la Reforma Protestante de Martín Lutero y su intento de renovación de la vida espiritual y doctrinal de la Iglesia.

Hacer memoria de este hecho no forma parte del calendario litúrgico de la Iglesia Protestante pero sí de su simbolismo teológico.

Por esta razón es una fecha a recordar y es una fecha a celebrar.

Y por esta razón, durante 25 años, el Consejo Evangélico de Cataluña (CEC) puso sobre la mesa la necesidad de que, como mínimo, una vez al año la televisión pública de Cataluña retransmitiera un Culto Protestante -tal y como habitualmente se retransmiten otras celebraciones litúrgicas-. Y, en concreto, que se retransmitiera la conmemoración del Día de la Reforma Protestante.

Detrás de esta petición había una doble intencionalidad: mostrar la pluralidad religiosa del país y abrir el acceso a las minorías religiosas en la programación de actos litúrgicos.

Finalmente la petición fue atendida y los protestantes, junto con otras confesiones religiosas que más recientemente también lo habían planteado, pudieron acceder a la programación de actos litúrgicos en la televisión pública de Cataluña.

Hasta aquí las buenas noticias.

Pero la crisis económica también ha llegado a la televisión pública de Cataluña.

Esta crisis se ha llevado muchas cosas por delante y una de las que también se ha llevado es la retransmisión de los actos litúrgicos de las confesiones que recientemente lo habían conseguido.

Lo que hay que agradecer a la televisión pública de Cataluña es que, a diferencia de otras televisiones públicas, sigue entendiendo que su razón de ser es precisamente ésta: contribuir a hacer visible la riqueza cultural, social, política y religiosa del país. A diferencia de las televisiones comerciales, que están orientadas sólo a ganar dinero, la televisión pública debe estar orientada a equilibrar sus cuentas para hacer posible lo dicho anteriormente.

Es cierto, es una mala noticia que este año nos quedemos sin retransmisión del Culto del Día de la Reforma Protestante. Pero la buena noticia es que se están buscando fórmulas para emitir, en el transcurso del primer semestre del año 2014, un programa especial sobre el protestantismo en Cataluña.

La segunda buena noticia es que aceptan que las decisiones que hoy exige la crisis económica podrán replantearse más adelante.

Habrá quien diga que es una propuesta inaceptable.

Otros dirán que es realista en función del momento que vive el país.

Si me permiten, yo me alineo con los que consideran que ahora lo que es necesario es ser realistas.

Joomla templates by a4joomla